Articles

Les batalles de Valčncia

Josep Gifreu

Catalina Acelasaberrant persecució de TV3 al País Valencià és la darrera espurna d’una guerra que el PP, i molt especialment, el govern valencià de Camps, manté contra la normalització de la llengua i de les relacions culturals entre els països de parla catalana. Aquest final cut de la història de TV3 al País Valencià fa patent el fracàs compartit de les polítiques dels governs i partits implicats de València, Barcelona i Madrid. Causa certa fatiga recordar les reivindicacions per fer de TV3 un canal nacional i llistar tots els pals polítics, jurídics, administratius o econòmics per impedir de tenir un espai comunicatiu sense fronteres també en televisió.

Després de 30 anys de la “batalla de València”, la realitat complexa del País Valencià d’avui no es pot reduir a quatre tòpics derivats de les fugides berlusconianes de Camps i dels seus amics. Cert que Camps ha dut al paroxisme les arbitrarietats i els deliris de grandesa, amb l’ús més barroer de l’anticatalisme per desviar l’atenció de les acusacions de corrupció (cas Gürtel) i d’altres fracassos estrèpits en la gestió. No és estrany que la majoria dels valencians no confiïn en Camps (el CIS de 2010 situava la desconfiança en més d’un 62 per cent).

La indignació davant fets com la desaparició de TV3 no pot fer perdre de vista allò que ha estat una constant en les actuacions dels governs de València i de Madrid: la negativa a establir cap mena de base de negociació en matèria de llengua, cultura i comunicació entre Catalunya i País Valencià, fos quin fos el color polític de cada govern autonòmic. La disputa entorn de TV3 és una metàfora d’aquesta trista història del conflicte i de les polítiques nefastes d’uns i altres per fer impossible l’inevitable. I l’inevitable és que un dia o altre tots els habitants dels territoris del català puguin acordar amb sobirania individual i col.lectiva l’ús i el destí de la seva llengua i cultura. I per poder fer-ho, perquè ciutadans i ciutadanes d’aquests territoris puguin exercir aquest dret irrenunciable amb llibertat i coneixement de causa, cal disposar d’un espai de comunicació propi, amb tots els mitjans homologats a disposició. Internet està servint: per què la ràdio i la televisió no?

Des del punt de vista de la identitat cultural valenciana, els fronts més importants on es disputen batalles crucials són dos: el de la llengua i el de la televisió. Des de la derrota de la “batalla de València”, la denominació de la llengua no ha parat de ser conflictiva i d’utilitzar-se per atiar la ideologia de la secessió (el 2004, segons el CIS, només una tercera part dels valencians consideraven català i valencià la mateixa llengua!). Després, la creació el 1998 de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), sense cap referència explícita a l’equivalència entre valencià i català, ni a la unitat de la llengua, ni al paper normatiu de l’IEC, situava el procés de recuperació i normalització del català en un nou front de guerrilles i disputes. I en televisió, no insistiré en la persecució de TV3 i d’Acció Cultural dels País Valencià (ACPV), sinó en la vergonyosa instrumentació de Canal 9 al servei dels interessos polítics, lingüístics i informatius del govern Camps. Canal 9 és un fracàs econòmic. Però és sobretot un fracàs com a canal valencià, alternatiu a l’oceà de canals espanyols: i és que ni els valencians se’l creuen (ha anat perdent quota fins al 8 per cent de 2010!).

Però no totes les batalles estan perdudes. Aquests dies se celebren els primers 25 anys d’Escola Valenciana-Federació d’Associacions per la Llengua, el moviment cívic valencianista més important del país. Les festes anuals del moviment mobilitzen més de 200.000 persones per la llengua. Ara, la mateixa AVL acaba d’aprovar una dura declaració a favor de la normalització de la llengua a tot el sistema educatiu. En suma i a pesar del PP, el País Valencià sembla avançar, en la (re)construcció cultural del país. Aquesta és la batalla que cal guanyar ara.

(El Punt, 27-2-2011)