Articles

TVC, la televisió nacional

Josep Gifreu

ots els llums d’alarma s’han encès aquests dies davant l’inesperat anunci per part del govern d’Artur Mas d’una retallada dràstica de l’aportació pública als mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). Les alarmes s’han centrat lògicament sobre el primer canal de Televisió de Catalunya, TV3, i sobre l’emissora líder, Catalunya Ràdio. El secretari del Govern, Francesc Homs, anunciava el divendres 25 una retallada per al 2012 de 40 milions. I el dimarts següent, el Baròmetre de la Comunicació feia públics els resultats de la quarta onada d’audiències del 2011 amb una dada definitiva: TV3 obtenia el 17’3 % de quota, lluny dels altres competidors (Tele5 12 %, TVE1 10’9 %).

Una vegada més es feia patent una veritat ben sabuda a Catalunya. Que TV3 i el projecte conegut com a Televisió de Catalunya (TVC) és considerada una autèntica televisió nacional. Com les televisions públiques d’Alemanya, del Regne Unit, de França o de Dinamarca. Però amb una diferència crucial: que en aquells països, els canals privats competeixen per defensar la mateixa llengua i la mateixa cultura nacional. Aquí, no. Una cosa semblant s’ha de dir del grup d’emissores de Catalunya Ràdio, per bé que en ràdio hem progressat molt més que en televisió.

Un dels principals motius de perplexitat derivava del fet que fos un govern de CiU el que imposés unes retallades de tal envergadura a una institució inventada i mimada pel primer govern de Jordi Pujol. S’ha dit que aquesta segona retallada feia perillar el manteniment del model de qualitat i d’èxit de TV3 i Catalunya Ràdio. La reducció del pressupost global de la Corporació en dos anys és molt notable. Els ingressos per publicitat han baixat a la meitat i l’aportació pública es reduiria en 90 milions. La pregunta de la directora de TVC, Mònica Terribas, era pertinent: es podrà mantenir el model amb aquest pressupost?

Una de les acusacions recurrents contra la Corporació és la presumpta inflació de plantilla (2.700 treballadors) i de sous. Potser cal revisar-ho. La plantilla ja ha acceptat aquest any la reducció d’un 5 % del sou. Però la qüestió és si una televisió nacional de servei públic, que resulta ser l’única amb capacitat de competir en un mercat ocupat per canals espanyols, s’hauria de desprendre d’una part dels seus professionals. Uns professionals que, d’altra banda, han demostrat a bastament competència i lleialtat envers la missió encomanada pel Parlament de Catalunya.

Perquè cal recordar-ho: tant el Parlament com tots els governs de la Generalitat de Catalunya – els presidits per Pujol i els tripartits de Maragall i de Montilla – han tractat sempre la Corporació amb cura, respecte i responsabilitat. Les màximes institucions de Catalunya han actuat no sols atorgant una àmplia independència a TVC. Li han encomanat la missió central de vertebrar l’espai audiovisual català. Així ho explicità el ple del Parlament en el debat de 1999 sobre l’audiovisual i així ho han recollit les lleis.

I és que la sensibilitat catalanista, present en la majoria de partits, ha inspirat i propiciat l’adopció de polítiques, mesures i recursos per fer de Televisió de Catalunya nucli i referent del sistema audiovisual català i en català. Al costat del sistema escolar i l’adopció de la immersió lingüística, el model català públic de l’audiovisual ha estat sens dubte l’altra factor d’èxit en el camí cap a la normalització del català i de la cultura catalana. Això val per a la Catalunya estricta però també, no ho oblidéssim, per a tot l’espai del català. Un espai que avui incorpora els nous reptes del ciberespai.

Així, l’actual responsabilitat de TV3 i de Televisió de Catalunya respecte del futur immediat del català i de la presència de l’audiovisual català en els seus territoris històrics i sobretot a Internet és molt més gran que abans. Des del catalanisme, amb els matisos que es vulgui, la potenciació de la principal eina i plataforma de visibilitat en el món d’avui a través de les xarxes i de les pantalles, com és TV3 i TVC, continua sent una estratègia de país prioritària.

(El Temps, 11-12-2011)