Articles

Qui vol enfonsar TV3?

Josep Gifreu

Catalina Acelas l poder de TV3 fa respecte. TV3 i el grup públic de ràdio i televisió de la Generalitat de Catalunya han aconseguit una posició central en el marc de referències culturals, lingüístiques, audiovisuals i polítiques de Catalunya. Amb totes les fragilitats que se li vulguin atribuir, la veritat és que TV3 navega com a nau capitana del catalanisme del XXI i, fins a un cert punt, també com a emblema del moviment d’alliberament nacional català.

Per això, des de la creació del grup públic el 1983, els poders de l’Estat, secundats pels nostàlgics de la unitat de destí i per la sagrada unitat del mercat espanyol, no han deixat de posar barricades per evitar-ne el seu desplegament. Amb regularitat i insistència, i més quan vénen eleccions, TV3 i el model nacional de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) són posats a la picota per un estol d’interessats molt diversos, però que s’uneixen amb l’afany d’erosionar Televisió de Catalunya (TVC).

Des de fa una temporada i aprofitant ara l’excusa de la crisi econòmica, grups privats, alguns partits i grups de pressió s’han aliat per atiar dubtes sobre la legitimitat de TVC o el seu model institucional o l’abast de tot plegat i especialment de TV3. Els arguments a vegades són sibil.lins (“cal aprimar TVC”), a vegades demagògics (“primer la sanitat i l’educació: la TV ja s’ho farà”) i a vegades brutals (“per què pagar una TV nacionalista que només representa una part de Catalunya?”).

Ha estat i és l’èxit del model de TV3 allò que cou i dol. Un èxit altramentmolt relatiu i amb fluctuacions al llarg d’aquests anys. Perquè per exemple, si bé TV3 ha estat líder d’audiències durant la majoria de mesos d’aquest any, la suma de les audiències dels canals espanyols i en espanyol a Catalunya es manté en l’ordre del 80 per cent. Cal recordar-ho un cop més per denunciar la magnitud de la tragèdia que la “immersió” televisiva espanyola a Catalunya (i més encara als altres països de parla catalana) representa per a la llengua i la cultura catalanes després de trenta-cinc anys de la mort de Franco.

I malgrat tot, l’èxit del model de TVC és un valor reconegut per amics i enemics. Per això aquests segons la voldrien tancar o enfonsar. Per això els primers la defensem: sí, per simple supervivència nacional. No és que vulguem beneir tot el que fa o deixa de fer TVC. Les discrepàncies respecte de les seves polítiques de producció, de programació, d’inversió o de doblatge, no sols són legítimes i necessàries, sinó àmpliament vehiculades a través dels múltiples òrgans de control a què està sotmesa. Per cert, hi ha alguna televisió a tot l’Estat, pública o privada, tan controlada com la TVC?

El recent article (“TV3, volem un mirall trencat?”) de Mònica Terribas, directora de TVC, situà la batalla actual en els termes oportuns. Darrera la campanya de descrèdit contra TVC hi ha les televisions privades espanyoles, a les quals s’afegeix ara la privada 8TV del grup Godó. Les reaccions a aquell article han dibuixat un escenari de tàctiques destructives no del tot previsible. Sobtà el silenci total de dos diaris, La Vanguardia i El País, i per contra la publicació en diaris com l’ABC o El Mundo, portaveus de la reacció espanyola més addicte als postulats del PP. El govern de la Generalitat parlà per boca del secretari Francesc Homs: digué que signava aquell article de dalt a baix. Segur que una majoria de la societat catalana el signaria igualment.

Davant els dies difícils que s’atansen -- per conjuntura política i per dèficit econòmic --, el model d’èxit de TVC ha de continuar sent innegociable. Com deia Jordi Pujol, hi ha tres línies vermelles: la immersió a l’escola, el català a l’administració i el català als mitjans públics. Si s’enfonsa TV3, el català és llengua morta a la petita pantalla i l’horitzó de futur de la nació catalana resta sense visibilitat pública.

(El Punt Avui, 22-10-2011)