Articles

Black bread, gest de restitució

Josep Gifreu

elecció de Pa negre per representar el cinema espanyol en la cursa cap als Òscars de Hollywood de 2012 originà una caterva de brams i d’improperis contra la nominació. La caverna mediàtica de Madrid considerava indigne la candidatura d’un film rodat i parlat en català. “Com pot un film en català representar tots els espanyols?”, deien. I encara més insolents: “quant haurà pagat Mas per obtenir els vots dels acadèmics?” L’Acadèmia de les Arts Cinematogràfiques d’Espanya va fer la seva feina, calladament, amb el vot secret dels acadèmics, i va preferir la proposta de Passola i Villaronga.

Potser el cinema català, rodat en català, no havia tingut fins ara una ficció tant potent i “homologable” com Pa negre per poder aspirar a un Òscar. En tot cas, la batalla que no havia pogut guanyar era el sí de l’Acadèmia espanyola (barrera obligada, sembla, per arribar a ser nominat a Hollywood). Aquest cop, la nominació espanyola semblava “cantada” després de l’èxit incomparable dels Goya 2011 i dels Gaudí de Catalunya. Els acadèmics espanyols, gent il.lustrada de les arts i les professions del cinema, han valorat el que representa Pa negre com a símbol de la maduresa del cine català i en català. Maduresa en aquest cas demostrada per un equip solvent a tots els nivells: en la producció (Isona Passola), en la direcció (sí, un mallorquí, Agustí Villaronga), en l’autoria (Emili Teixidor), en la promoció (Massa d’Or i Televisió de Catalunya) i en l’actuació d’un gran equip d’actors i actrius catalans.

La indignació d’una de les dues Espanyes per la conversió de Pa negre en Black Breadi la seves opcions a millor pel.lícula “en llengua estrangera”, s’ha compensat ara amb l’entusiasme mostrat per l’altra Espanya. Que també existeix. I que aquesta vegada ha volgut fer un gest inequívoc, just, potser heroic, de restitució a la llengua i la cultura catalanes d’un deute llargament negat. Ben mirat, és un gest de doble dimensió. De cara enfora, l’oportunitat d’or de plantar-se amb tots els honors d’un país normal en la pugna per una estatueta a Hollywood i la promoció internacional. De cara endins, la consagració del català com a llengua “despenalitzada” i apta per al rodatge de tota mena d’obres de creació, i fins i tot per ser doblada o subtitolada en la distribució per les sales espanyoles.

(El Temps, 11-10-2011)