Articles

Les dues agendes

Josep Gifreu

Catalina Acelas na bona part de la premsa de Madrid mostra una predilecció informativa persistent pels afers de Catalunya. És bo o dolent? La celebració de la Diada, per exemple, meresqué articles editorials a El Mundo titulats així: “Primero consignas, luego quema de banderas” o “Las instituciones catalanas, contra los jueces”. Per la seva part, l’ABC parlava de “La deriva de CiU” i La Gaceta de “Victimismo nacionalista”. L’endemà, dia d’inici de curs i de manifestacions a favor de la immersió, El Mundo no dubtava a titular la seva crònica amb un insultant “Orwel vuelve a Cataluña” i amb un editorial en el mateix sentit (“Un eslógan orwelliano que falsea la realidad”), tot mofant-se de pancartes vistes en algunes escoles que deien: “Per un país de tots, l’escola en català”. I així cada dia.

La Diada reivindicativa d’enguany i el model d’immersió lingüística a Catalunya han estat darrerament els grans temes de l’agenda dels mitjans espanyols i catalans. L’experiència com a lectors, telespectadors o radioients, ens diu que temes entorn a l’anomenat (abans?) “problema catalán” es van succeïnt amb regularitat i amb virulència creixent.

Els experts distingeixen tres tipus principals d’agendes dels grans temes d’interès polític: la mediàtica, la pública i la institucional o pròpiament política. La interrelació entre unes i altres és íntima precisament per obra dels grans mitjans d’informació. Entre la primera i la segona, un dels fundadors d’aquesta línia d’estudis, Maxwell E. McCombs, sosté que hi ha una relació “directa i causal” entre el contingut de l’agència dels mèdia i la percepció pública dels temes que són importants en un determinat període. Així, la gent pensa i parla sobre allò que els grans mitjans li proposen.

Quina relació s’estableix entre l’agenda dels mitjans i la dels polítics? La resposta aquí hauria de ser molt matisada, però recordaré dues situacions típiques. Primera, la del cicle electoral, quan els partits assumeixen la iniciativa principal dels grans temes a abordar a les urnes. I segona, quan sobre temes rellevants, en campanya o no, les elits polítiques mostren una oberta divisió d’opinions i propostes. Si a la cúpula del poder polític hi ha divisió, els mitjans prenen partit (amb matisos: agenda dura o flexible, agenda insistent o latent).

No és el que observem ara en bona part entre l’agenda dels mitjans de Madrid i de Barcelona? No es tracta d’una qüestió purament preelectoral. Des de la reforma de l’Estatut i de la sentència del TC, les elits espanyoles i les catalaneshan quedat enfrontades. No solament sobre els temes més rellevants, sinó també sobre les prioritats i les opcions en l’acció de govern a Madrid o a Barcelona. Ni la salvatge crisi econòmica ha fet callar la profunda discrepància entre les agendes relatives al futur de la nació catalana.

Així, la premsa afí al PP manté una agenda dura, coherent i insistent, contra tot indici de progrés en l’afirmació de la nació catalana i dels seus atributs (autodeterminació, sobirania, concert fiscal, llengua, cultura, territori, etc.). La premsa més pròxima al PSOE es troba confusa i desbordada per la lluita entre les dues agendes mediàtiques que pugnen per l’hegemonia en l’opinió pública (espanyola i catalana). A Catalunya, des que CiU està al govern i Mas ha adoptat posicions més contundents en l’afirmació nacional, es nota un cert decantament d’una majoria de mitjans cap a una agenda de temes i prioritats cada cop més exigents en la defensa de la nació.

La campanya del 20-N obligarà a prendre partit sobre la qüestió nacional catalana i possiblement assistirem a un procés de radicalització de les dues agendes. Si el PP treu majoria absoluta a Madrid i CiU (i la majoria de partits catalans) planten cara, el procés afavorirà una més clara formulació mediàtica de l’agenda prioritària de Catalunya en la via europea cap a l’estat propi.

(El Punt Avui, 24-9-2011)