Articles

El tercer poder entra en combat

Josep Gifreu

ist que ni el primer poder (el Parlament), ni el segon (el govern), ni el quart (la premsa), estan per la labor d’espanyolització definitiva de la província catalana, el tercer poder ha decidit intensificar el combat. A Catalunya s’ha declarat un dels més exòtics conflictes mai no previstos pel gran Montesquieu, ell, tan liberal i tan convençut de la bondat de la separació dels tres poders. El mateix dia de l’aprovació insolent de la reforma constitucional de l’article 135 pel bipartidisme espanyol, el poder judicial presentava a la Generalitat (de Catalunya, òbviament) un ultimàtum perquè en un termini de dos mesos es carregués d’una vegada el model d’immersió lingüística a l’escola, vigent i eficient durant trenta anys. Curiosament, ara la requisitòria no procedia del front judicial de Madrid (Suprem i Constitucional): l’òrgan encarregat d’obrir foc era ni més ni menys que el “nostre” Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC).

La resposta social i política ha estat contundent. A qui i a què obeïa aquest zel extrajudicial de la magistratura? La resposta de totes les forces polítiques (amb l’única excepció prevista dels inductors del combat, PPC i Ciutadans), de les organitzacions professionals (de mestres i de pares) i sindicals (patronals i laborals), ha estat unànime a favor del model d’immersió única en català. L’expresident Pujol, en un important article a La Vanguardia (“A la gent que s’espanta”, 4-9-11), afirmava que la llengua a l’escolai a l’administració era un dels “casus belli” que (ell i CiU) defensarien a mort. Mas ho corroborava.

Més enllà de l’interès per comprovar com el govern de Mas sabrà trampejar aquest subtil parany, etiquetat de jurídic però obertament polític, que l’aparell judicial espanyol li ha parat, hi ha una doble qüestió de fons que promet una tardor calenta. En primer lloc, la consolidació i reforçament definitius (o no) del model escolar en català, una de les escasses victòries del procés de normalització malgrat els reiterats cops de mà de franquistes i espanyolistes per deslegitimar-lo. I en segon lloc, la desactivació política (o no) de tot l’aparell judicial espanyol, una de les institucions menys depurades de la història del postfranquisme i que conserva una perversa inclinació a esmenar i substituir la labor dels altres dos poders.

(El Temps, 13-9-2011)