Articles

Votar a les espanyoles?

Josep Gifreu

Catalina Acelasl cost de ser espanyols està passant als catalans una factura molt elevada. Sobretot en aquests anys de dura crisi econòmica. Ara, quan tenim per davant una llarga campanya fins a les eleccions del 20-N, el ciutadans i ciutadanes de Catalunya haurem de reflexionar de nou i decidir què fer. Què fer sobre la formació que millor pugui representar els interessos catalans a Espanya, o potser alguna cosa més radical: si realment ens convé votar a les eleccions espanyoles i, en tot cas, en quines condicions decantar-se pel vot útil.

El cost de ser espanyols afecta de manera molt desfavorable les condicions de vida, de salut, de treball i de benestar dels catalans. No és que els governs de Catalunya no tinguin alguna responsabilitat en el fracàs de la política econòmica. Però coneixem l’escassa capacitat de maniobra del govern català davant les decisions de política fiscal o bancària emanades del govern central i d’altres òrgans com el Banc d’Espanya. Si més no, l’espoli fiscal, calculat en 22.000 milions anuals, ens situa en molt mala posició per remuntar el dèficit i la crisi.

El fet és que els catalans estem experimentant una progressiva falta de confiança envers el sistema espanyol, econòmic i polític. Les enquestes diuen que s’ha instal.lat el dubte metòdic sobre la utilitat de continuar vinculats a un projecte d’Estat cada cop més advers per al projecte majoritari català. No són ja les grans qüestions de tipus identitari (llengua, educació, cohesió, cultura, integració de la immigració, etc.), les que es veuen amenaçades reiteradament pels poders de l’Estat, sobretot a partir de la sentència del Constitucional. Són totes les competències de la Generalitat, especialment les que atorguen més credibilitat a l’autogovern (sanitat, ensenyament, infraestructures, investigació, representació exterior, etc.), les subordinades a unes polítiques econòmiques i fiscals decidides a Madrid. Acabem d’assistir per exemple al desmantellament del model català de caixes sense cap capacitat de reacció.

La segona legislatura de Zapatero ha mort d’inanició per incapacitat de gestionar una crisi que ha conduït Espanya a la bancarrota i al descrèdit. Des de Catalunya, la pregunta dels perplexos ciutadans és: ha valgut la pena d’enviar i mantenir una cinquantena de diputats i senadors a les Corts espanyoles durant aquests anys? Aquest col.lectiu, professionalitzat en la representació d’interessos, ¿ha tingut algun paper clau en la vindicació dels interessos de Catalunya com a comunitat política profundament afectada per la deriva espanyola? De fet, no s’ha aconseguit ni el traspàs de l’aeroport de El Prat. El silenci i el fracàs al Parlament espanyol d’una veu inequívocament catalana, ni que parlés en castellà, han estat clamorosos. La raó? En destacaria dues íntimament imbricades: la muralla inexpugnable del bipartidisme espanyol i el fet que dues terceres parts dels parlamentaris s’integren a partits d’obediència espanyola. Canviarà aquesta correlació en les pròximes eleccions del 20-N?

La novetat previsible en la història de la democràcia postfranquista és ara el qüestionament de la participació en les eleccions del 20-N. Mas proclamà que era una nova oportunitat per a Catalunya. I en general, tots els partits tradicionals es disposen a nomenar els seus candidats. Però, comença a plantejar-se el dubte: cal votar a les espanyoles? Solidaritat per la Independència no ho tenia clar. Una quinzena d’intel.lectuals independentistes van publicar fa un mes les seves raons per propugnar l’abstenció activa en aquestes eleccions espanyoles. El nou debat està servit. Si la màxima participació a Catalunya es registrava tradicionalment en les espanyoles, la crida a l’abstenció activa podria canviar les correlacions. Un efecte indirecte podria ser el reforç del vot a les formacions d’obediència catalana.

(El Punt Avui, 13-8-2011)