Articles

Honor als dansaires

Josep Gifreu

Catalina Acelasuè tindrà la dansa que et fa vibrar les fibres més íntimes del cos, del cor i de l’esperit? Ho estava jo rumiant el segon diumenge de juliol mentre gaudia en el marc incomparable de Vall de Núria d’una petita meravella escènica, coreogràfica i musical. Era un aplec de dansa popular anomenat II VallDansa , ideat i organitzat per l’Esbart Eudald Coma de Ribes de Freser. Qui diu que la dansa popular és una activitat cultural menor?

L’estiu és temps propici per al ball i la dansa. Les festes majors i totes les altres festes que s’inventen pobles, barris i carrers d’arreu de Catalunya per celebrar la vida, l’amistat i l’esclat de la natura, busquen en la dansa i la música aquell plaer dionisíac que durant l’any sol estar vedat. Però, mentre veia evolucionar per l’escenari de Núria la trentena de danses d’esbarts catalans i d’agrupacions d’Anglaterra, d’Euskadi o de Cantàbria, la majoria acompanyats dels propis conjunts musicals i corals, abillats i abillades amb multicolor vestuari de disseny, em deia que allò era una altra cosa. Les festes d’estiu poden ser una bona ocasió per lluirels colors, les músiques i els passos de dansa dels balls tradicionals catalans. Ara bé, l’espectacle que jo tenia al davant i els festivals de dansa popular que puguem imaginar són una cosa ben diferent dels balls de les festes.

Darrera la precisió i la bellesa de la ballada d’una bolangera, d’un ball cerdà o una jota hi ha un llarg progrés d’aprenentatge i d’esforç de voluntaris i voluntàries, petits i grans, que durant l’any assagen en els locals del esbarts. I darrera aquestes expressions artístiques s’oculta la labor callada dels organitzadors i dels coreògrafs de cada esbart. I darrera de tots ells hi ha una història de més de cent anys que començà el 1902 amb la creació de l’Esbart Dansaire de Vic. Ells van tenir el mèrit de donar un nom i un objectiu al nou moviment dels grups dansaires (el nom provenia de l’Esbart Literari, creat un any abans per Jacint Verdaguer). L’objectiu buscat era la representació escènica de les danses que es ballaven pels pobles. Des de llavors, el moviment de recuperació i de representació de les danses tradicionals catalanes ha contribuït a donar cos i identitat a la cultura popular catalana. I en ple franquisme, els esbarts recuperats gràcies a personalitats com la de Manuel Cubeles feien allò que el seu amic Josep Benet sintetitzà amb aquestes paraules: ja que no ens deixen parlar en català, ballarem en català.

Avui, el moviment dels esbarts dansaires a Catalunya és ben viu, amb més de 150 esbarts actius, escampats arreu de la geografia. L’accés a les noves tecnologies d’Internet els atorga visibilitat i facilitat de comunicació entre esbarts i entre afeccionats. Els seus mèrits estan a l’alçada de moltes altres manifestacions de la nostra cultura popular, els castellers, els gegants, els dracs, les corals, etc. En just reconeixement dels seus mèrits històrics i culturals, l’entitat que els agrupa, l’Agrupament d’Esbarts Dansaires va obtenir i el 2002 el Premi Nacional de Cultura Popular, i a l’Esbart Català de Dansaires, un dels pioners fundat el 1908 a Barcelona per Rafel Tudó, li fou concedida el 2010 la Creu de Sant Jordi.

Més enllà de la participació en festivalsi d’exhibir les seves arts i habilitats, els esbarts promouen i vertebren accions de gran interès, tant a nivell social (cohesió, integració dels immigrants, transmissió generacional, etc.), com artístic i patrimonial (labors de conservació, de recreació, de documentació, d’investigació, etc.). En aquest sentit, és gràcies als treballs de recerca dels esbarts que s’han pogut documentar i recrear balls com les bolangeres, moltes de les jotes tarragonines, el ball de gitanes, el ball de bastons, i tants altres. Sense la labor desinteressada de tanta gent que hi dedica hores i il.lusió, el folclore català no gaudiria avui de la riquesa de balls i danses que pot exhibir i que exhibeix arreu del món.

(El Punt, 20-7-2011)