Articles

Periodista és qui pregunta

Josep Gifreu

a professió periodística de l’Estat sembla haver-se llegit a consciència el breu i àcid assaig d’Stéphane Hessel (Indigneu-vos!) que invita a rebel.lar-se, entre altres coses, contra l’huracà de les distraccions mediàtiques i centrar-se a denunciar els responsables de la crisi econòmica. La indignació entre els periodistes ha pres forma pròpia a través d’un manifest que propugna una obvietat: no cobrir o no difondre les informacions de polítics que convoquin conferències de premsa sense dret a preguntar.

La moda, no pas nova, de convocar conferències de premsa negant als periodistes la possibilitat de formular preguntes es podria estendre perillosament. S’entén que sigui la fórmula preferida de molts polítics, sobretot des que les càmeres de TV i dels fotògrafs són omnipresents en aquests actes i retraten el polític en acció, és a dir, fent declaracions. Als polítics, especialment als del govern, els incomoda haver d’atendre a preguntes no controlables i haver de respondre a l’instant sense l’assessorament previ del seu gabinet de comunicació o d’imatge. Defugen, sempre que poden, l’alt risc que suposa el directe de micros, càmeres i taquígrafs.

Tot molt comprensible si no fos que són professionals del govern o de la política perquè la democràcia els ho permet. I resulta que el règim democràtic és l’únic que no sols tolera, sinó que exigeix la cooperació d’un periodisme lliure, plural i independent. El poder dels polítics, al govern o a l’oposició, és tolerable en la mesura en què ells accepten com a “partner” de l’espai públic el “quart” poder. Limitar l’exercici responsable del periodisme és negar la seva pròpia raó de ser: rendir comptes davant la ciutadania.

L’amenaça del manifest de deixar buides les sales de premsa és coherent amb els motius de la indignació. I això pot passar: de fet, promouen aquest manifest la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya (FAPE), l’Associació de la Premsa de Madrid (APM), el Col.legi de Periodistes de Catalunya i els consells d’informació de TVE i TV3. I ja s’hi han adherit uns 10.000 professionals i més d’un centenar de mitjans. La gràcia de la iniciativa és que no s’origina en la professió, sinó en el Twiter d’un professor de ciència política de la Universitat de Santiago, Anton Losada, col.laborador de molts mitjans i nacionalista gallec del BNG.

A La immortalitat, Milan Kundera ho deixà escrit: el poder del periodista és el poder de preguntar. La democràcia els destina a fer preguntes en públic. Principalment als governants. Què volen els polítics: compartir el seu poder únicament amb els senyors de la guerra i de les finances?

(El Temps, 24-5-2011)