Articles

L’aposta de La Vanguardia

Josep Gifreu

ls grans diaris són els que identifiquen i que dignifiquen una llengua i un país. Quina llengua i quin país identificava fins ara un diari tan central en la història de Catalunya com La Vanguardia? A partir del dimarts 3 de maig, després de 130 anys de la seva fundació i edició en espanyol, l’actual propietari del diari, Javier Godó, ha decidit de posar fi a l’anomalia. Des del 3 de maig La Vanguardia s’edita també en català fent realitat el somni d’alguns dels seus directors més insignes, com Miquel dels Sants Oliver i Agustí Calvet, Gaziel.

Els historiadors s’afanyen a precisar com en La Vanguardia hi ha hagut moltes “vanguardias”. Vull pensar que la d’ara representa una refundació al menys des del punt de vista: superar la contradicció que el mateix Gaziel formulava en un famós article. Escrivia: “Mientras no cambien radical y totalmente las circunstancias, el primer periódico de Cataluña y hasta el segundo, seguirán siendo escritos en castellano”. I afegia tot seguit: “Pero me parece que un buen diario en catalán, no partidista, sino para todos, sin distinción de credos y aspiraciones políticas, es ya posible”. L’aticle és de 1927.

L’aposta definitiva per incorporar la nostra llengua a l’edició del diari català de referència pot ser valorat des de moltes perspectives. L’únic retret que se li ha fet, i que objectivament se li pot fer, és el retard en la presa d’una decisió que, com s’ha vist durant la campanya de promoció del mateix diari, era a Catalunya un clam unànime i, en primer lloc, dels seus lectors. L’anomalia s’ha fet més punyent durant els últims anys en comprovar la paradoxa cada dia més insostenible d’un diari que anava incorporant periodistes, col.laboradors i lectors més i més afins a posicions catalanistes i fins i tot obertament independentistes, i que s’expressava només en espanyol.

Ja hi haurà qui farà la tesi doctoral sobre la immensitat de pàgines escrites i de literatura produïda en castellà per “imperatiu” de La Vanguardia durant aquests anys d’autonomia i d’afirmació del catalanisme polític i cultural. Periodistes, columnistes, escriptors, científics, experts en mil afers... i naturalment polítics de tot l’espectre, han hagut d’escriure en espanyol, o ser traduïts, si volien complir amb la dita que deia: “si no surts a La Vanguardia no existeixes”. La paradoxa arribava al punt que els mateixos presidents de la Generalitat, de Pujol a Maragall, estaven obligats a claudicar de la seva llengua pròpia per poder publicar unes ratlles al diari de referència.

Tot i així, s’ha fet evident en la darrera etapa que el diari, tot i mantenir l’ambigüitat acostumada davant fets i iniciatives importants d’afirmació nacional, ha anat incorporant nous sectors d’opinió que representaven una certa ruptura amb l’immobilisme anterior. Firmes habituals ara com les de Quim Monzó, Màrius Serra, Pilar Rahola, Salvador Cardús, Antoni Puigverd, Francesc-Marc Àlvaro o Ferran Requejo, per citar una representació d’ampli espectre, marquen un camí de no retorn cap a la plena normalitat del diari, que implica necessàriament la llengua del país.

Al costat d’aquest procés de refundació i de compromís amb el país, el diari s’ha anat armant com a diari de referència, com a diari independent (en el sentit formal, mantenint òbviament preferències polítiques) i com a diari de qualitat. D’altra banda, iniciatives com posar a disposició gratuïta tota la seva hemeroteca digital no tenen parangó. A més, la incorporació de l’edició digital, amb set mil.lions d’usuaris únics (bona part dels quals consultaran ara la versió catalana) és tot un èxit professional.

Com va confessar Javier Godó a Pilar Rahola, l’aposta ha estat “un acte de fe en el país”. Enhorabona! Alguns tanmateix al.leguen que molts el feren fa molts anys,un acte semblant, com l’AVUI el 1976, quan l’aposta era més que arriscada. D’altres recriminen a l’empresari que només es mogui per incrementar les vendes i el negoci. Però, no és tot un mèrit del país que el català sigui negoci? En tot cas, la pregunta és ara: hi haurà negoci per als vells i nous competidors en l’aventura de la premsa en català?

Allò que, en fi, cal demanar al grup Godó és coherència i que apliqui la lògica de la normalitat del català a tots els mitjans del grup. Fins quan haurem d’esperar un acte de fe similar en el cas de 8TV? Com sigui, amb l’aposta deLa Vanguardia en català i l’èxit de RAC1, l’espai català de comunicació ha fet un pas de gegant cap a la consolidació.

(Avui, 7-5-2011)