Articles

Polseres vermelles, amunt!

Josep Gifreu

han clavada. Sí, la sèrie setmanal de TV3. Amable lector o lectora, si la segueixes, sabràs per què. I si no, què esperes! Si no vibres només de llegir el títol i no saps de què va Polseres vermelles, si no t’apareixen a la retina els sis protagonistes, si creus que a l’hospital no hi pot haver humor i vida, si et causa pànic el mal dolent o ignores les cinc fases del dol, si t’avergonyeix de plorar davant la pantalla o no goses compartir el dolor més íntim, no esperis més.

Els visionaris de la (bona) tele a vegades l’encerten. Comprova-ho ara mateix: pots obrir el blog de TV3.cat i visionar amb calma cada un dels capítols emesos. No et perdis els centenars de comentaris dels espectadors – i espectadores, moltes -- de cada capítol, penjats al blog immediatament després del pla final, i comprendràs amb el cor per què tots repeteixen no saber com podran esperar una setmana fins al pròxim capítol. El neguit de l’espera confirma l’èxit de la sèrie. S’acaba la primera part i ara els creadors demanen aportació de noves idees per a la segona tanda.

Podria semblar que Polseres vermelles està pensada per capturar una audiència jove. Falsa impressió. Et captura a tu, adult confiat. Cert que els joves i els adolescentssón el centre del focus, però no del camp. Els joves protagonistes de l’hospital són el fil conductor d’una mirada nova sobre el dolor humà o la pèrdua i valors com la compassió, la solidaritat o la responsabilitat per l’altre. Cert, per primer cop entre tantes sèries dedicades a sales d’emergències i a metges excèntrics, aquí els protagonistes són nois i noies d’institut, que descobreixen els misteris de la vida entre el groc dels sentiments i el blanc de l’hospital. Però, allò que descobreixen i aprenen no són anècdotes de joves, són categories com el sentit de l’existència i els enigmes de la vida i la mort.

La sèrie té un mèrit afegit: ajuda a comprendre, a joves i a adults, que hi ha una altra televisió possible. La que, com TV3, projecta ficcions com Polseres vermelles,sèriede construcció narrativa exquisida, gràcies al gran art a quatre mans d’Albert Espinosa (autor) i Pau Freixas (director) i a la interpretació dels actors. Per mi és ja candidata a obra mestra de la petita pantalla. L’èxit d’audiència i de crítica i l’interès internacional (MIPTV) fan justícia a les apostes arriscades de la nostra televisió pública. Aquestes ratlles no són una crítica de televisió. Són lletres d’elogi a la decisió de TV3 per l’emissió, i de convit a la seva fruïció. Per cert, escric quan només queden dos capítols de la primera part i no sé què faré després...

(El Temps, 26-4-2011)