Articles

Puyal o la crítica de la raó televisiva

Josep Gifreu

auria de ser un fet normal que un professional de la comunicació convertís la seva reflexió sobre quaranta anys d’ofici en objecte d’una tesi doctoral. La setmana passada vam tenir la grata sorpresa que un dels professionals de la comunicació més reconeguts del país, Joaquim Maria Puyal, llegís a la Universitat de Barcelona la seva tesi doctoral. Es titula “Elements per a l’anàlisi del discurs de la televisió” i el director és Sebastià Serrano. També hauria de ser normal que un periodista com ell,amb una trajectòria impecable al servei de la comunicació en català en ràdio i televisió, fos invitat a formar part de la nostra Acadèmia de la Llengua: i en efecte, el desembre Puyal s’incorporava com a membre numerari a la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. La coincidència d’una i altra avinentesa sembla un signe de la que hauria de ser una progressiva aproximació entre el món de les pràctiques comunicatives (i creatives, artístiques, professionals, etc.) i el món acadèmic, sovint tancat en les seves curses funcionarials.

Puyal dedica bona part de la seva intensa y extensa tesi doctoral a la crítica sense pietat de la televisió actual. En la memòria popular de la gent amb anys a sobre, guardem dues imatges sòlides i inequívoques de la seva activitat pionera en els mitjans en català: una és la imatge sonora de “la veu” que acompanya el Barça a través de Catalunya Ràdio, vagi on vagi. L’altra imatge és la del Puyal forjador i presentador a TV3 de programes memorables com “La vida en un xip” o “Un tomb per la vida”. Tornarà a la TV algun dia? És molt tard. Puyal ha estat incòmode per als poders: ha dit no i li han dit no. Té i manté una visió “massa” exigent de la televisió. Ell mateix confessa a la tesi que abandonà la producció de programes “a causa, exclusivament, del meu progressiu desacord – ara és absolut – amb l’evolució del discurs de la televisió, com a conseqüència de la manera com es governa el mitjà”. La tesi serveix per argumentar la seva àcida visió de la raó televisiva. I no és que ell es consideri ni un purista ni un apocalíptic. Ell ha demostrat, quan li ho han permès, com aconseguir fer televisió de qualitat, d’entreteniment digne i de grans audiències. I com a bon mestre, ha creat escola, una escola de professionals en ràdio i TV de primera línia. Recordem per exemple qui formava l’equip creatiu d’”Un tomb per la vida”: Antoni Bassas, Mònica Terribas, Xavier Bosch, Jordi Mir i Marcel Gorgori. Enhorabona, Quim!

(El Temps, 2-3-2010)