Articles

La nostra (TV) va bé

Josep Gifreu

i parlem de la nostra televisió, no tot han de ser lamentacions. Ja sabem que des dels seus orígens, primer en dictadura, després en democràcia, aquest invent sembla conjurar-se contra la normalització de la llengua i de les relacions culturals i amicals entre els territoris del català. La veritat és que, en dictadura o en democràcia, els poders de l’Estat han ideat tota mena de maniobres perquè la gran majoria anés assumint com a “natural” la televisió feta, pensada i dita en espanyol. Així, resulta que “la seva” és avui la televisió habitual d’un 80-90 per cent dels onze milions dels telespectadors dels territoris històrics de parla catalana de l’Estat espanyol. La nostra, doncs? O la televisió de la reserva?

No pretenc rebatre aquí la persistent voluntat política de creació de la reserva (almenys televisivament parlant). De fet, la inèrcia del sistema segueix produint encara els mateixos efectes desitjats. Ho podem comprovar amb la nova Llei de la comunicació audiovisual espanyola (ara en tramitació al Senat). És una llei que, no sols no modifica res de l’”statu quo”, sinó que ni tan sols garantirà la reciprocitat de canals entre País Valencià, Catalunya i les Illes Balears. El fracàs de la via de la reciprocitat per aconseguir d’una vegada la recepció dels canals públics entre Catalunya i País Valencià, quan ja fa any i mig que es distribueix Canal 9 al Principat, és atribuïble tan al govern del PP de València com al del PSOE a Madrid. I el fet que en plena era de televisió sense fronteres hàgim de contemplar impotents el tancament dels repetidors de TV3 al País Valencià demostra quina idea de democràcia tenen a Espanya. En aquest sentit, la incansable mobilització d’AccióCultural del País Valencià (ACPV) buscant 500.000 firmes per endegar una ILP (Iniciativa Legislativa Popular) a fi que les Corts espanyoles aprovin la reciprocitat televisiva, és tan encomiablecom impensable en cap altre país d’Europa.

Deia que no tot han de ser lamentacions, i és que a la reserva no cessen els actes de rebel.lió. El mateix Parlament de Catalunya acaba d’aprovar una declaració de suport a aquesta ILP “Televisió sense Fronteres” impulsada per ACPV, i curiosament amb el vot favorable del PPC. El Parlament ha aprovat també un important bloc de directrius per als mitjans públics audiovisuals: es tracta del primer“mandat marc”, amb sis anys de vigència, requerit per la Llei catalana de comunicació audiovisual, que afecta des de TV3 i Catalunya Ràdio als operadors públics locals. Entre les línies a seguir, el mandat inclou la qualitat informativa, la defensa del pluralisme, la integració dels immigrants, la inclusió de la cultura i l’educació, la potenciació de la indústria audiovisual i la promoció de les llengües catalana i aranesa. A més, esvaeix els dubtes sobre el doble finançament, reitera que el català és la llengua pròpia dels mitjans públics, que l’han d’usar “normalment i preferentment”, i afegeix que aquests mitjans “han de convertir-se en vehicles vertebradors de l’Espai Català de la Comunicació”.

D’altra banda, les dades del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura, relatives a les audiències del 2009, han situat TV3 en el primer lloc amb un 19 per cent de quota (lluny del canal situat en segon lloc, Tele 5, amb un 15,4) i amb una audiència acumulada de 2,6 milions d’espectadors. Per evitar eufòries massa ràpides, convé veure l’altra cara: que la resta dels aproximadament 7 milions de ciutadans de Catalunya – entorn de 4’5 milions! -- es mantenen fidels als canals espanyols. Sí, la nostra va bé, però la seva va molt millor.

Per acabar, val la pena de destacar l’acord – aquest sí, autèntic -- de reciprocitat televisiva entre Catalunya i les Illes que van signarel mes passat els dos governs. A partir del 15 de febrer, tots els canals de TVC es podran sintonitzar a les Illes. I s’ha anunciat un projecte innovador: la creació d’una plataforma televisiva a Internet, en la qual treballa Activa Multimèdia de la CCMA, que tindria la seu a Palma. El govern de les Balears també està en negociacions amb els governs de València i d’Andorra per arribar a acords similars de reciprocitat.

Com deia, si parlem de la nostra televisió, podem sentir-nos moderadament optimistes (sobretot si no residim al País Valencià). Però fins que no arribem a compartir entre els països del català almenys la meitat dels canals – i la meitat del temps d’emissió i de les audiències --, no podrem dormir tranquils.

(El Punt, 22-2-20101)