Articles

La força del catalanisme

Josep Gifreu

as eleccions del 28-N a Catalunya han demostrat, per si algú en dubtava, la força del catalanisme com a eix (encara) vital de transformació i de moralització de la nació. La victòria inapel.lable de CiU i d’Artur Mas ha esbandit qualsevol ombra sobre quina és la centralitat que (encara) vertebra el sistema polític català, malgrat els ingents esforços de subsumir l’autonomia en pura colònia del bipartidisme espanyol. El 28-N, més enllà dels matisos, es pot llegir com una nova rebel.lió dels catalans i catalanes contra les escomeses mortíferes del nacionalisme espanyol a través de les maniobres permanents d’assetjament i humiliació, culminades amb la sentència del TC contra l’Estatut. La constant presència a Catalunya dels líders del PSOE i del PP durant la campanya han fet ben visible el grau de dependència que tenim i que busquen de naturalitzar en la cultura política dels catalans i dels espanyols.

Cert que la victòria de CiU ha significat la derrota de dues forces que són també exponents del catalanisme: del catalanisme radical en el cas d’ERC i del moderat en el cas del PSC (o almenys de part del PSC). I cert que el PPC es vanta d’haver aconseguit quatre escons més que en les anteriors eleccions (ben segur, quatre dels nou que ha perdut el PSC). Tanmateix, aquests quatre queden contrarestats pels quatre de Solidaritat per la Independència (SI).

En definitiva, els resultats electorals del 28-N dibuixen un mapa dels grups d’”obediència catalana” i adscripció catalanista molt favorable. Si sumem els escons de CiU, ICV, ERC i SI contra els de PPC i C’s tenim una clara majoria de 86 contra 21. Queda per veure quina serà la posició oficial del PSC – i dels seus 28 diputats -- després de la desfeta electoral, tant en relació al PSOE com més en general sobre el model d’Estat que defensen després de la sentència del TC. Però cal suposar per la seva trajectòria que hauria d’abonar les tesis catalanistes des de posicions federalistes.

Tot i així, no podem ignorar que l’esclat electoral de CiU s’ha bastit en una campanya d’una molt calculada ambigüitat. Una ambigüitat de programa i projecte que va, per exemplificar-ho, de Duran Lleida a Felip Puig. I que és assumida amb una síntesi inquietant pel mateix Mas quan a TVE es declarava independentista en privat, però com a líder de CiU sense horitzó definit. Si el catalanisme de CiU no es capaç ara, amb clima i majories favorables, de donar i fer donar el pas cap al dret a decidir, quan serà el moment oportú? Avui, la força del catalanisme equival a la promesa d’un estat propi.

(El Temps, 7-12-2010)