Articles

Si Mas vol fer histňria

Josep Gifreu

a sensació de final d’etapa presideix la campanya del 28-N. La campanya és d’una alta intensitat continguda. Molta gent intueix que poden canviar moltes coses. Els que estan mínimament informats i sensibilitzats pel joc polític saben que la política catalana ja no tornarà a ser igual que abans de la sentència del Constitucional contra l’Estatut i de la resposta rotunda del 10-J. Cert que els aparells dels partits, els assessors de màrketing electoral, la pressió de les enquestes, certs “lobbies” o els “tancs” ideològics de certes formacions es conjuren sovint per mantenir l’statu quo més o menys intocable. Fins quan?

Les incògnites del 28-N són nombroses. Sumarà més CiU que els grups de l’anterior tripartit? Entraran nous partits a l’hemicicle de la Ciutadella? Com castigarà l’electorat el camaleonisme del PSC? Aconseguirà ERC de fidelitzar el vot útil independentista? Absorbirà el PP els grupúsculs de Ciutadans? Afavorirà tot plegat l’abstenció? Què serà de Laporta o Carretero? Entre totes les incògnites, n’hi ha una de central i que se sol callar. És si i en quina mesurala suma dels escons que aconseguiran les formacions d’obediència catalana (CiU, ERC, ICV-EUiA, SCI i Rcat) i la suma dels seus vots (amb representació o sense) superarà la resta de formacions d’obediència no catalana i d’ideari espanyolista.

A grans trets, les enquestes d’intenció de vot, amb oscil.lacions poc significatives, atorguen a CiU una majoria pròxima a l’absoluta. La campanya que els estrategs de CiU han ideat i desplegat entorn d’Artur Mas és molt intel.ligent. Mas és presentat com el líder que ha madurat durant aquests anys de desert i que ara està preparat per la gran batalla per Catalunya. Potser el seu eslògan principal (“Una Catalunya millor”) sembla insuls i moralista, però no es pot negar que és integrador i positiu. La campanya de CiU és en positiu, res de negativitat (com PSC o PP). Mas es mostra segur i es deixa atacar per tots, fins al punt de prescindir d’un cara a cara amb Montilla o de deixar dit davant d’Espanya (TVE) que ell votaria independència o que Catalunya no pot renunciar al dret a decidir. I sempre amb un somriure al rostre.

Sigui quin sigui el nou mapa parlamentari després del 28-N, i havent renunciat Montilla a formar cap nou tripartit, no es preveu altra majoria possible que la de CiU, amb pacte de govern o sense. A Mas se li presenten dilemes de gran transcendència històrica per al país que afirma ser la seva nació: haurà de dir què fer amb l’Estatut inservible, com avançar en el dret a decidir, com gestionar el concert econòmic i les sortides a la crisi, com aturar les agressions contra la llengua i fer del català llengua normalitzada a Europa, què fer amb la nova immigració, etc.

Si CiU obté la confiança d’una gran majoria, i les altres formacions sobiranistes, amb els matisos que siguin, aconsegueixen també una bona representació, serà l’hora de la veritat per CiU i sobretot per Mas. Des de l’ampla majoria i la urgència d’emprendre accions inequívoques davant d’Espanya i d’Europa, CiU haurà de buscar la complicitat dels grups polítics i cívics manifestament sobiranistes i adoptar un programa i un calendari de mínims per avançar cap a l’estat propi en la pròxima legislatura. Una legislatura que acabarà justament el 2014.

Si Mas vol fer història, ara se li presenta la millor oportunitat. Mai un dirigent catalanista havia tingut a disposició una base de partida d’almenys el 25 per cent de vot independentista (dades de l’últim baròmetre del CEO). Mai les condicions objectives no han estat tan favorables a la separació i al reconeixement internacional. Estic segur que el president Pujol, desenganyat del l’”encaix” que somiava dins d’Espanya, ara sent una estranya enveja envers el seu delfí. I si Mas vol fer història, crec que caldrà aparcar diferències – de Duran a Puigcercós – i que tots li haurem de fer costat.

(El Punt, 18-11-2010)