Articles

Independčncia o assimilació

Josep Gifreu

es de la solemne convocatòria d’eleccions, Montilla ha deixat el rol de president de Catalunya per alinear-se amb una de les dues opcions polítiques generals sobre el futur del país. Té raó en una cosa: aquestes eleccions marcaran l’inici d’una nova etapa de transició en la reconstrucció nacional, i per tant els electors no pensaran només en una legislatura. Aquesta vegada, els electors estaran obligats a pensar en un govern capaç no sols de gestionar les frustracions diàries, sinó d’oferir un horitzó plausible per a l’exercici del dret d’autodeterminació.

En aquest context, Felip Puig va plantejar un interessant dilema: independència o decadència. Ja era hora que un dirigent del principal partit català comenci a plantejar en públic el debat de fons. Que després la màxima aspiració estratègica de CiU es redueixi a demanar el concert econòmic, no ens ve de nou. Durant molts anys vam patir aquest regateig de petit botiguer amb els poders fàctics de l’Estat. Però, ara almenys el concert econòmic a la basca ja no seria un peix més al cove, sinó el traspàs de tota la flota pesquera, i això no ho permetrà mai Madrid sense la independència.

En qualsevol cas, resulta apassionant d’assistir a l’eclosió d’un discurs públic on ja no s’obvia amb eufemismes el debat de fons entre Catalunya i Espanya. Els mots prohibits solen precedir el destí de les nacions prohibides. I quan aquells mots – com independència, sobirania, separació, secessionisme, estat propi, autodeterminació o dret a decidir – comencen circular amnistiats pel carrer, al bar, als consells d’administració i als titulars dels informatius, llavors estem a prop de la normalitat democràtica.

Ara bé, la formulació del dilema de Puig, no l’acabo de veure prou precisa ni adequada. Parlar de decadència del poble català o de la nació catalana en el cas que no s’assoleixi la independència, pressuposa que ja s’ha aconseguit la plenitud en algun moment previ. Cosa que, si repassem la convulsa història del nostre país només des del segle XX fins avui, resulta insostenible. Veuria més ajustada a la realitat històrica la formulació del dilema en aquests termes: independència o assimilació. Perquè el corrent de fons que mou i que explica aquesta història particular deriva d’una deu inesgotable, que és la voluntat d’assimilació de Castella de tota diferència nacional en una sola nació, llengua i cultura (dintre les fronteres i armes del seu estat).

La via de l’assimilació ha estat un ambiciós projecte nacional i colonial de Castella que, perdudes les colònies d’ultramar, volgué assegurar a l’interior de l’Estat. Com demostrà Franco, l’anomenada guerra civil fou també una guerra colonial, els efectes de la qual no sols arrasaren durant quaranta anys de dictadura les expressions i aspiracions de la nació catalana, sinó quehan limitat decisivament en democràcia l’abast i les possibilitats de la reconstrucció nacional.I de fet, des de la Transició, tots els governs de Madrid han pensat en termes assimilacionistes. El fracàs de l’Estatut és la darrera batalla.

Ara, davant el 28-N, comença a aclarir-se el paisatge. Per fi, les opcions generals seran reduïbles a dues: unionistes o independentistes. En ambdues bandes, hi ha moderats i radicals. Entre els primers, els del PPC continuaran sent radicals, mentre que els del PSC esgrimiran l’opció federalista com si fos alguna tercera via salvífica per evitar el (seu) desastre. Però, ¿que no és ja l’Estat de les autonomies una mena d’estat federal a l’espanyola, com ha argumentat un conegut expert constitucionalista català? ¿I que no ha estat aquest model “descentralitzat” un invent eficaç dels reformistes espanyols per decapitar i anivellar les aspiracions de la nació catalana, a Catalunya, al País Valencià i a les Illes? Decadència? De moment, l’exigència de sobirania és només l’últim recurs d’autodefensa i de supervivència contra l’assimilació.

(El Punt, 22-9-2010)