Articles

El retrat d’Aisha

Josep Gifreu

n quines circumstàncies un simple retrat, com el de l’afgana Bibi Aisha, passa a convertir-se en símbol d’un conflicte múltiple de dimensió universal? La foto del rostre mutilat d’Aisha, una noia afgana de 18 anys, apareixia en portada del prestigiós setmanari nord-americà Time d’aquest 3 d’agost. La premsa internacional s’ha fet ressò del cas: es tracta d’una noia de divuit anys, originària de les regions controlades pels talibans. Lliurada en matrimoni des dels 12 anys, va fugir de casa pels maltractes rebuts del marit. En ser capturada, la família li aplicà el càstig tradicional a l’esposa que abandona el marit: l’amputació del nas i de les orelles. Abandonada a les muntanyes, la noia fou rescatada i protegida per l’associació Women for Afghan Women (WAW), que l’ha portada als Estats Units per tal d’aplicar-li cirurgia reconstructiva. Ella consentí a fer-se el retrat amb la fotògrafa de Time, JodiBieber. Per tant, res a dir sobre la utilització del seu rostre en una revista d’impacte mundial. Res a dir?

En realitat, el retrat d’Aisha no ha deixat d’aixecar polèmica des de la seva publicació, tant en els mitjans convencionals com a internet. La primera qüestió suscitada és sobre la utilitat d’una guerra, la d’Afganistan, emparada sota la retòrica de la lluita contra els talibans i la preservació dels drets humans i especialment dels drets de la dona. La foto d’Aisha, junt amb tantes fotos vistes de dones amb burka pels carrers de Kabul o Kandahar, desmenteix aquesta retòrica. D’altra banda, l’organització Afghan Rights Monitor acaba de denunciar l’escalada de morts (1.074) i de ferits (més de 1.500) civils durant el primer mig any de 2010, que són bàsicament dones i infants. Per què serveix aquesta guerra? La pregunta es fa més necessària després de les recents investigacions del govern afganès sobre l’atac de l’OTAN de juliol al sud del país: el govern ha dit ara que els morts van ser 39 persones, totes elles dones i criatures (quan l’OTAN havia declarat sis insurgents morts). No cal dir que la també recent filtració de 92.000 documents secrets sobre sis anys de guerra (bruta?) gràcies a la pàgina Wikileak.org fa cada dia més insostenible el suport a l’ocupació estrangera d’aquell país.

En aquest context, i davant del pla d’Obama d’iniciar la retirada de tropes el 2011, el punt més calent suscitat per la portada de Time deriva del titular que acompanya el retrat d’Aisha. L’editor del setmanari no té dubtes sobre la necessitat de continuar la guerra i així ho suggereix en el títol (What happens if we leave Afghanistan) i en l’article editorial. L’horror del rostre sense nas és per l’editor una sinècdoque i una advertència sobre la barbàrie dels afgans (i per això cal mantenir l’ocupació militar). La decisió rellevant, doncs, no és la de fotografiar el rostre de la noia, sinó la de fer-ne portada i d’atribuir-li el valor d’una icona a favor de la guerra.

D’altra banda, s’ha denunciatla “pornografia de l’horror” de molts fotògrafs que persegueixen conflictes sagnants i imatges d’impacte. Però, ¿per què el rostre d’Aisha no pot passar per una icona universal contra l’opressió de la dona? Així ho defensa, per exemple, la mencionada WAW (vegi’s la seva pàgina web). Per contra, en una posició totalment oposada es manifesta l’organització feminista musulmana Muslimah Media Watch, que decideix de no publicar la foto en la seva pàgina web (vegi’s la taula rodona del 2 d’agost al seu portal, muslimahmediawatch.com). Un dels arguments diu: la foto no fa més que perpetuar el mite dels ocupants estrangers com a aliats o salvadors de les dones afganeses, quan la realitat no ha estat mai aquesta. En canvi una portaveu de WAW adduïa: el cas d’Aisha mostra un problema que existeix en tot el món, la violència de gènere. No tenen raó unes i altres? I encara hi afegiria: què dir d’una llei islàmica que permet aquests matrimonis? Time ofereix l’oportunitat del debat.

(El Punt, 15-8-2010)