Articles

10-J: el periodisme és conservador

Josep Gifreu

s el periodisme factor de canvi històric o de contenció i manteniment de l’statu quo? Si aquest dilema és més que discutit en la història del periodisme i més que incert en abstracte, no ho és tant davant de fets històrics de gran magnitud. En el cas del greu conflicte polític entre Catalunya i l’Estat espanyol arran de la sentència del TC contra l’Estatut, gosaria apuntar que el mainstream del periodisme de l’Estat, inclòs part del practicat a Catalunya, ha estat bàsicament conservador i sovint servil. Amb algunes excepcions, els grans titulars de la premsa i dels informatius i bona part de la labor de periodistes i comentaristes, s’han decantat per l’opció fàcil, la de servir als poders fàctics. Amb matisos, òbviament: uns des de l’extrema dreta, altres des d’un centre indefinit i altres des de la “progressia” d’esquerres. Però el seu discurs de fons sona profundament conservador en allò que consideren l’essència: conservar l’Estat com està, la Constitució intocable, una Catalunya regió espanyola, i acatar la sentència (almenys en un 95 %).

La gestió del discurs periodístic sobre l’abans i el després d’una manifestació nacional catalana com la del 10-J, sens dubte la més gran de la història,desvela les intencions del periodisme dominant: dissimular o ocultar el conflicte de fons, desviar l’atenció dels ciutadans – benvinguts els Mundials de Futbol! --, insinuar intencions malèvoles en els convocants, contraposar bandera i lemes nacionals o negar l’evidència de la immensa multitud expressant la seva indignació (Efe i diaris com El Mundo o La Razón van donar xifres de 56.000 manifestants!). Durant el recorregut de la manifestació de Barcelona, els dos únics crits que se sentien eren “In-de-pen-dèn-ci-a” i “Som una nació”. I no obstant, molts dels cronistes i comentaristes i editorials del periodisme dominant parlaven de la manifestació només en clau d’autogovern o de retallada de l’Estatut, obviant o silenciant el clam unànime (l’editorial de La Vanguardia de l’11 no mencionava ni un cop el crit “Independència”!).

En suma, amic lector, si malgrat el posicionament escandalós del periodisme majoritari a favor de l’statu quo espanyol, un milió i mig de catalans es mobilitzaren aquell dissabte calorós de juliol per la dignitat nacional, potser el fet s’ha d’interpretar també com una clara denúncia del divorci cada dia més evident entre el periodisme convencional,conservador i espanyolista, i els corrents profunds de la societat civil catalana més activa, que no pot ni vol renunciar a la nació.

(El Temps, 20-7-2010)