Articles

Eleccions constituents

Josep Gifreu

a sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut, l’actitud del govern de Zapatero i dels dos grans partits espanyols i el procés de recepció i de rebuig de la sentència pels catalans, que culminà amb la gran manifestació nacional del 10-J, aplanen el camí cap a l’inevitable procés constituent de Catalunya. És tal la confusió social i política sobre el futur del país que les eleccions de tardor del nou Parlament de Catalunya semblen l’única benedicció del cel en aquests temps tan turbulents. Probablement, mai cap contesa electoral catalana havia tingut objectivament la transcendència d’aquesta. I la raó és ben senzilla: pesi a qui pesi, Catalunya com a poble, com a subjecte polític, està assumint el repte històric de l’autodeterminació.

Aquest procés vers l’autodeterminació del poble de Catalunya ha anat madurant els últims anys, sobretot d’ençà del lent, feixuc i frustrant procés d’elaboració del nou Estatut. La sentència ha estat el darrer detonant de la crisi política de fons, la mai no resolta i només hivernada, des d’aquells pactes de la Transició adoptats sota l’amenaça dels tancs, que de fet els Armada, Tejero i Milans del Bosc van brandar poc després. Els que van negar la inclusió en la Constitució del 78 del dret universal a la lliure determinació dels pobles han argumentat que el poble català ja s’ha anat determinant en cada votació i en cada referèndum. Doncs, bé, ara el procés sembla haver avançat fins al punt de no retorn.

I crec interpretar bé els signes del temps si dic que aquesta maduració és un dels principals mèrits del tripartit en el govern de la Generalitat durant aquest set anys. Ja lleurà de fer el balanç global del tripartit. Però em sembla de justícia reconèixer, més enllà de les seves múltiples contradiccions i del fet democràticament positiu de l’alternança, uns mèrits propis en l’avenç cap a l’autodeterminació. Són tres els mèrits principals: la inclusió en el govern de la nació d’un partit declaradament independentista, amb la conseqüent normalització del discurs independentista en l’esfera pública (catalana, espanyola i europea); la progressió en la definició d’un espai polític català, amb una agenda política cada cop més pròpia, gràcies tant al Parlament (aprovació de l’Estatut del 30 de setembre de 2006) com a les mobilitzacions civils (especialment les consultes per la independència); i unaprogressiva implicació dels sectors procedents de la immigració (vella i nova) en el projecte catalanista d’emancipació nacional.

Ara, la sentència del TC i les reaccions posteriors obliguen a preparar una campanya electoral sense xarxes de seguretat. Com a finals del 70, tornem a estar en fase constituent. L’etapa de l’autonomisme feliç s’ha liquidat. Què fer ara? No hi ha projecte polític majoritari a la vista ni lideratge clar. El mapa polític català pot canviar substancialment. Els vells partits i els nous hauran de repensar gairebé de zero quin projecte de país defensen davant l’electorat. La clau de volta serà la redefinició de les relacions de Catalunya amb l’Estat. Els partits tenen tres opcions: o acatament de l’Estatut censurat; o proposta de pacte federal; o ruptura i estratègia pròpia cap a la independència.

Per tant, campanya dramàtica i decisiva. Les incògnites desborden les previsions. Les enquestes pronostiquen un desgast important de PSC i d’ERC:però fins on? Com gestionarà CiU una candidatura previsiblement a l’alça? De qui prendrà els vots la candidatura Reagrupament-Laporta? Hi ha enquestes que detecten el creixement continu de l’opció independentista: com es repartirà aquest vot? En tot cas, l’endemà, ningú no podrà eludir el nou procés constituent de Catalunya com a Estat de ple dret a Europa. La nova majoria haurà de gestionar la segona transició, i per això seria desitjable d’assegurar des de la campanya acords sòlids d’actuació conjunta almenys entre els partits de l’eix sobiranista.

(El Punt, 19-7-2010)